Dissabte em vaig disposar a veure el partit d'Espanya amb tota la intenció de veure un bon partit de futbol. Ho tenia tot : uns quarts de final de l'Eurocopa, Iniesta, Silva, Xavi, Casillas, etc.. per una banda, Ribery, Benzema, Nasri, etc... per l'altra. I que va resultar? Un partit horrorós, aburrit, insufrible... A més crec que estaba en una situació inmillorable per disfrutar d'un bon ambient, doncs estaba en un apartament amb 15 persones, 10 de Madrid, la mayoría forofos de "la roja". Mal partit, només un xut a porteria, pero victoria per dos a zero.
Però crec que lo pitjor ha estat després. Els mitjans de comunicació deien que havia estat un bany, una lliçó de futbol, de saber estar, de maduresa futbolística, de que la gent li té por a España...fins i tot hi ha un article del sots-director de Marca ( que no linkaré perquè és insufrible ) que simplement es titula "Me jodió" ( quin gran periodista ) en que explica que li va fotre que al minut 75 algú de la redacció digués que només portava la selecció un xut a porteria.
A mi hi ha dos coses que em fan reflexionar:
No entenc com poden comparar el joc del Barça amb el que fa la selecció. El barça juga amb un mig centre defensiu i la sel.lecció amb dos, amb la qual cosa el Barça ataca amb un més i defensa amb un menys. Això que suposa? Doncs moltíiiiiiisimes més oportunitats de gol ( més de 30 xuts en dos partits de semifinals de la Champions ), més control de pilota a prop de la porteria contraria, i al cap a la fi més espectacle. Per tant, és inclús una falta de respecte comparar els dos equips.
Però aquí no acaba tot. Tenint clar la diferència del primer punt, el Barça és durament criticat durant tot l'any dient que aborreix a tothom i que el futbol del Madrid és el que val la pena...llavors en que quedem??
Jo tinc clarísim que el joc del Barça no m'aburreix. A vegades es pasen amb els rondos pero tenen la intenció d'anar cap a porteria, amb més o menys encert.
El joc d'Espanya és insufrible, només es pensa en defensar...però si juguen sense davanter!!!!
Només hi ha que mirar l'últim mundial. Vuitens de final, Quarts de final, Semifinal y Final tot per, com a molt 1-0... I això es l'excel.lència?
Poden guanyar la Eurocopa un altre cop, però aquest equip no difereix molt de una Itàlia catenaccio. Bé, lo únic és que, segell Barça, no es té por de tenir la pilota.
Com diu el meu bro, el futbol està fatal...
dilluns, 25 de juny del 2012
divendres, 4 de maig del 2012
L'EGOisme esportiu
Mai hagués pensat que publicaria en el meu blog una foto del Mourinho, pero il.lustra perfectament la meva reflexió.
Aquests dies ha guanyat la lliga el Madrid. No he vist quasi bé res de les celebracions ( ojos que no ven... ) pero si he vist un parell de coses que m'han cridat l'atenció.
Com es pot veure a la foto, Mourinho ensenya 7 dits. Per què? Doncs perquè son les lligues que ell ha guanyat. Amb el Madrid? NO! A la seva carrera!
I jo em pregunto, si soc seguidor del Madrid, que m'importa el que aquest senyor hagi fet? D'acord que no esperem que fagi el nº 32 que son les lligues que porten, però aquest gest demostra que els esportistes són egoistes que només s'enrecorden de lo seu.
Pero no és només una cosa exclusiva d'aquest "senyor" en la imatge també es veu el Casillas senyalant que ell ha guanyat 5 lligues y el Ramos 3...i a mi que? EGO
Pero no s'acaba aquí, no és una cosa exclusiva del Madrid. Gent com Messi quan vam guanyar la 4rta Champions només feia que passejar-se ensenyant 3 dits, i jo pensava ostia que portem 4! Que més em dona que ell porti tres! Exaltació d'ego. Jo soc un crack perquè em porto 3, l'altra tan me fot. Doncs escolta, a mi no! Que son 4!!
També ho he vist fer a altres llegendes de l'esport com Michael Jordan fent el número 6 ( si bé aquí inclús es podria disculpar perquè els 6 anells que té Chicago els va aconseguir amb ell) o Kobe Bryant. Joan Carles Navarro també es va recorrer el Palau Blaugrana com un boig ensenyant 6 dits perquè portava 6 títols de Lliga amb el Barça. Com si el Barça no existís abans que ell...
En fi, que la meva conclusió és que molt sentir els colors i molta ostia, però que al cap i a la fi als esportistes l'únic que realment els interesa és el que han aconseguit ells. Exaltacions d'ego. Jo amb aquest gestos no m'identifico gens.
dijous, 3 de maig del 2012
Hombro, espatlla, esquena
Cada dia s'aprèn una cosa nova, sense cap dubte.
A trets molt generals, la meva feina consisteix en indemnitzar a gent que ha tingut accidents de trànsit conforme les lesions que han tingut.
Doncs ahir, parlant amb una advocada, em reclamava una barbaritat per uns dolors a la espatlla.
Jo, tot xulo, li dic " No entenc com em reclames dolors a la espatlla quan està clarísim que les lesions les té al hombro "...es fa el silenci... i em diu " És que "hombro" en castellà és espatlla en català " jo l'hi dic que no pot ser mentre obro el google ( beneït) per buscar-ho mentre vaig parlant. Ostres! Doncs té raó! Hombro és un castellanisme.
Elegantment em despedeixo dient que m'ho miraré i la trucaré avui. M'aixeco de la taula entusiasmat amb el meu descobriment i m'en vaig a la meva companya R.P. y al A.M que es extremeny i els hi explico el meu descobriment. Llavors l'A.M. diu " Y entonces la espalda que es? ". Menys mal que la R.P. ens dona la solució "Doncs espalda és l'esquena".
Abrumat, m'en vaig al meu lloc.
Taaaant per apendre...
dijous, 19 d’abril del 2012
KKursa del KKorte Inglés ( i 2ª part)
Doncs xino xano ens vam plantar a la porta de l'Estadi Olímpic. Crec que aquest és el major reclam de la cursa, tot i que per arribar-hi hagis de pasar la purga de la pujada. Però clar, l'estona que pases per l'estadi és emocionant pero un caos.
Aquest any la organització va tenir la bona idea de fer dos sortides de l'estadi per evitar les cues, pero clar, una de les sortides va suposar partir l'entrada aixi que va provocar un embús important. Això va fer que mentres esperavem quasi parats per entrar al nostre costat la gent sortia, lo qual va provocar que la I.P. comencés a "xocar" la mà a la gent que sortia de l'estadi d'una manera molt emocionada.
Hi ha que reconèixer que està molt bé quan surts a l'estadi i comences a mirar les grades i imagines el que deuria ser els jocs olímpics...sense dubte per la TV és veu molt més gran de lo que és.
Sortim de l'estadi sabent que ve una pujada forta pero que després d'això ja tot és baixada. Els hi he fet prometre a les noies que després del nou avituallament ho farem tot d'una tirada, doncs quedaran 3 kilometres.
Dit i fet. Avituallament, veiem un home que s'ha trencat la cella al xocar contra un fanal, i comencem a correr al costat del Museu Olímpic. Baixada pronunciadísima i espero trobar-me les cheerleaders de l'any passat...pero no estan! En el seu lloc hi ha una dona estesa a terra i seguint baixant ens trobem la ambulancia que la va a buscar.
Carrer Lleida a baix comencem a agafar bon ritme, pero lA.M. ja va cansada i decidim parar-nos una mica abans d'arribar a Floridablanca. Quan arribem comencem a trotar. Avancem a moltisima gent que ja va morta després de l'euforia de l'estadi.
Arribem a l'alçada de viladomat i veig un balcó en el que el fill d'una amiga meva mira la cursa i al seu costat el seu veï surt amb una bandera del Barça i la gent comença a cridar i cantar. Quan arribem a Borrell veig al Chaos, propietari del nostre bar del futbol, servint taules i poc a poc ens enfilem a la rda sant Pere.
L'A.M ja no pot més, i ens diu que tirem que ella es dedicarà a caminar una estona. Miro el crono i marca 1:20h i estem sobre el Km9. L'hi dic a la I.P que tirem, que la veig bé i queda poquet. Apreta les dents i anem cap a universitat. Poc abans la pancarta de 10 km i veig que portem 1:25h. Li dic que està molt bé, que no arribaria fora de control en una cursa i a sobre hem de sumar la pujada a Montjuich...Quan agafem Pelai ja va morta total.
A a 100 metres de l'arribada, el caos. La gent paradísima. Em veig venir que tardarem a entrar aixi que paro el crono 1:30:02, està prou bé! Donem la cursa per acabada i tardem 10 minuts!!! en fer aquests metres fins la línea d'arribada. A la A.M li ha donat temps d'agafar-nos i entrem els 3 amb els braços enlaire. Hem conseguit l'objectiu, doncs elles van fer 1:40 l'any anterior.
Així que tranquilament ens anem a trobar on hem quedat amb els amics i, tots d'acord amb el caos, ens anem a fotre un bocata. Un esmorçar més que merescut. Després, això no acaba aquí, vam anar caminant desde Passeig de Gracia fins a casa, pasada la Sagrada Familia...esport fins el final!
La meva conclusió és que crec que l'any que ve o m'apunto amb el xip o no m'apunto a aquesta cursa. És una cursa massa masificada en la que no es pot ni correr. A més, sempre he pensat que algú que no fa esport mai s'apunti a pujar montjuic és mortal.
Senyor Corte Inglès, li proposo que per l'any que ve fagi tres sortides : La gent amb xip, la gent que vol correr i després la gent que vol caminar. Evitariem bastantes trompades, perquè trobar-te 4 senyores marias agafades de la mà amb la seva moxileta, molt de cursa no és sino més bé de "Caminata Popular".
Aquest any la organització va tenir la bona idea de fer dos sortides de l'estadi per evitar les cues, pero clar, una de les sortides va suposar partir l'entrada aixi que va provocar un embús important. Això va fer que mentres esperavem quasi parats per entrar al nostre costat la gent sortia, lo qual va provocar que la I.P. comencés a "xocar" la mà a la gent que sortia de l'estadi d'una manera molt emocionada.
Hi ha que reconèixer que està molt bé quan surts a l'estadi i comences a mirar les grades i imagines el que deuria ser els jocs olímpics...sense dubte per la TV és veu molt més gran de lo que és.
Sortim de l'estadi sabent que ve una pujada forta pero que després d'això ja tot és baixada. Els hi he fet prometre a les noies que després del nou avituallament ho farem tot d'una tirada, doncs quedaran 3 kilometres.
Dit i fet. Avituallament, veiem un home que s'ha trencat la cella al xocar contra un fanal, i comencem a correr al costat del Museu Olímpic. Baixada pronunciadísima i espero trobar-me les cheerleaders de l'any passat...pero no estan! En el seu lloc hi ha una dona estesa a terra i seguint baixant ens trobem la ambulancia que la va a buscar.
Carrer Lleida a baix comencem a agafar bon ritme, pero lA.M. ja va cansada i decidim parar-nos una mica abans d'arribar a Floridablanca. Quan arribem comencem a trotar. Avancem a moltisima gent que ja va morta després de l'euforia de l'estadi.
Arribem a l'alçada de viladomat i veig un balcó en el que el fill d'una amiga meva mira la cursa i al seu costat el seu veï surt amb una bandera del Barça i la gent comença a cridar i cantar. Quan arribem a Borrell veig al Chaos, propietari del nostre bar del futbol, servint taules i poc a poc ens enfilem a la rda sant Pere.
L'A.M ja no pot més, i ens diu que tirem que ella es dedicarà a caminar una estona. Miro el crono i marca 1:20h i estem sobre el Km9. L'hi dic a la I.P que tirem, que la veig bé i queda poquet. Apreta les dents i anem cap a universitat. Poc abans la pancarta de 10 km i veig que portem 1:25h. Li dic que està molt bé, que no arribaria fora de control en una cursa i a sobre hem de sumar la pujada a Montjuich...Quan agafem Pelai ja va morta total.
A a 100 metres de l'arribada, el caos. La gent paradísima. Em veig venir que tardarem a entrar aixi que paro el crono 1:30:02, està prou bé! Donem la cursa per acabada i tardem 10 minuts!!! en fer aquests metres fins la línea d'arribada. A la A.M li ha donat temps d'agafar-nos i entrem els 3 amb els braços enlaire. Hem conseguit l'objectiu, doncs elles van fer 1:40 l'any anterior.
Així que tranquilament ens anem a trobar on hem quedat amb els amics i, tots d'acord amb el caos, ens anem a fotre un bocata. Un esmorçar més que merescut. Després, això no acaba aquí, vam anar caminant desde Passeig de Gracia fins a casa, pasada la Sagrada Familia...esport fins el final!
La meva conclusió és que crec que l'any que ve o m'apunto amb el xip o no m'apunto a aquesta cursa. És una cursa massa masificada en la que no es pot ni correr. A més, sempre he pensat que algú que no fa esport mai s'apunti a pujar montjuic és mortal.
Senyor Corte Inglès, li proposo que per l'any que ve fagi tres sortides : La gent amb xip, la gent que vol correr i després la gent que vol caminar. Evitariem bastantes trompades, perquè trobar-te 4 senyores marias agafades de la mà amb la seva moxileta, molt de cursa no és sino més bé de "Caminata Popular".
dilluns, 16 d’abril del 2012
KKursa del KKorte Inglés (1era part)
Que no alarmi el titol de l'entrada. "KK" no es per Ku Kux Klan ( que serien 3 K ) sino una referencia a KK = Caca en llenguatge col.loquial "merda". Això és, d'una manera grollera i poc elegant, el que és aquesta "Cursa" (entrecomillat voluntari).
Després d'unes setmanetes de preparació conjunta, em feia il.lusió que la I.P. corrés una cursa. Ella no acostuma a correr, però mira, com que és una cursa gratuita i l'any passat la va còrrer amb un temps de 1:40h era un bon moment per fer esport i així la vam preparar.
Jo aquest any he anat corrent curses de 10km i fins i tot una mitja ( qui m'ho anava dir quan em vaig trencar el Lligament del genoll esquerra...) amb la qual cosa m'ho vaig pendre com a una cosa per disfrutar, deixant bastant de banda el crono i està animant-la. A més, en la recerca de baixar de l' 1:40h s'ens va unir l' A.M.. Millor quan m'és siguem més riurem.
Havent sopat pasta i amb un esmorçar lleugeret ens vam plantar a la plaça Catalunya sobre les 9h. La cursa començava a les 9.30h pero ens va ser totalment imposible accedir a la sortida així que ens vam quedar al costat de la parada de metro de Catalunya per incorporar-nos fent una espècie de "U". Estava ple ple ple de gent. Totes les edats, amb gossos, altres difressats, altres portant figures enormes...pero gent per tots costats.
Al començar la sortida la gent va a començar a moure´s mooolt lentament. Poc a poc vam agafar posicions i vam pasar per la sortida quan es portaven ja casi 10 minuts. No passa res, jo disparo el meu crono i som-hi!. Pugem passeig de Gràcia com podem a un ritme tranquilet però a l'arribar a Aragó...caos total. Gent per totes bandes, toca frenar i accelarar a cada metre, gent caminant agafada de la ma fent una línea de 5 persones!! Però això que és? Jo m'hagués donat la volta i m'hagués anat cap a casa, però veig a les dos noies molt animades aixi que anem fent.
Em fa molta mandra, pero anem lentets adelantant a la gent, i algun cop t'emportes dels que a tota pastilla t'adelanten. Els hi havia dit que intentessim arribar a Plaça Espanya sense aturar-nos i així ho fem. Després de mullar-nos al passar pels bombers arribem a sota de Plaça Espanya i ens parem tranquilament. Anem respirant. Pasem pel kilometre 4 i portem 35 minuts, és a dir els primers ja deuen haver arribat i tot...La pujada és infernal i quasibé tothom la fa caminant i nosaltres, per suposat, també. I arribem al primer avituallament on agafem una aigua cadascú. Anem caminant i comencem a còrrer un altre cop, ja que després d'una baixadeta ve una pujada i l'entrada al segon reclam d'aquesta "cursa" ( el primer és que es gratuita) l'entrada a l'Estadi Olímpic.
Després d'unes setmanetes de preparació conjunta, em feia il.lusió que la I.P. corrés una cursa. Ella no acostuma a correr, però mira, com que és una cursa gratuita i l'any passat la va còrrer amb un temps de 1:40h era un bon moment per fer esport i així la vam preparar.
Jo aquest any he anat corrent curses de 10km i fins i tot una mitja ( qui m'ho anava dir quan em vaig trencar el Lligament del genoll esquerra...) amb la qual cosa m'ho vaig pendre com a una cosa per disfrutar, deixant bastant de banda el crono i està animant-la. A més, en la recerca de baixar de l' 1:40h s'ens va unir l' A.M.. Millor quan m'és siguem més riurem.
Havent sopat pasta i amb un esmorçar lleugeret ens vam plantar a la plaça Catalunya sobre les 9h. La cursa començava a les 9.30h pero ens va ser totalment imposible accedir a la sortida així que ens vam quedar al costat de la parada de metro de Catalunya per incorporar-nos fent una espècie de "U". Estava ple ple ple de gent. Totes les edats, amb gossos, altres difressats, altres portant figures enormes...pero gent per tots costats.
Al començar la sortida la gent va a començar a moure´s mooolt lentament. Poc a poc vam agafar posicions i vam pasar per la sortida quan es portaven ja casi 10 minuts. No passa res, jo disparo el meu crono i som-hi!. Pugem passeig de Gràcia com podem a un ritme tranquilet però a l'arribar a Aragó...caos total. Gent per totes bandes, toca frenar i accelarar a cada metre, gent caminant agafada de la ma fent una línea de 5 persones!! Però això que és? Jo m'hagués donat la volta i m'hagués anat cap a casa, però veig a les dos noies molt animades aixi que anem fent.
Em fa molta mandra, pero anem lentets adelantant a la gent, i algun cop t'emportes dels que a tota pastilla t'adelanten. Els hi havia dit que intentessim arribar a Plaça Espanya sense aturar-nos i així ho fem. Després de mullar-nos al passar pels bombers arribem a sota de Plaça Espanya i ens parem tranquilament. Anem respirant. Pasem pel kilometre 4 i portem 35 minuts, és a dir els primers ja deuen haver arribat i tot...La pujada és infernal i quasibé tothom la fa caminant i nosaltres, per suposat, també. I arribem al primer avituallament on agafem una aigua cadascú. Anem caminant i comencem a còrrer un altre cop, ja que després d'una baixadeta ve una pujada i l'entrada al segon reclam d'aquesta "cursa" ( el primer és que es gratuita) l'entrada a l'Estadi Olímpic.
dijous, 12 d’abril del 2012
Estem a la Simiocracia
L'altre dia estant a casa d'uns amics ells parlaven d'un llibre que es deia Simiocracia. Quan els hi vaig preguntar de que anava el llibre un es va treure el mòvil i em va dir: "Té, mira el trailer".
Clar, en aquell moment vaig pensar Un llibre amb trailer??? A qui se li acut...
Però desde el "Play" em vaig quedar embobat. No sé que tal estarà el llibre, pero el tràiler de Simocracia d'Aleix Saló em sembla brutal, genial...i el seu contingut és debastador.
MOLT recomanable.
Clar, en aquell moment vaig pensar Un llibre amb trailer??? A qui se li acut...
Però desde el "Play" em vaig quedar embobat. No sé que tal estarà el llibre, pero el tràiler de Simocracia d'Aleix Saló em sembla brutal, genial...i el seu contingut és debastador.
MOLT recomanable.
dimarts, 10 d’abril del 2012
Reflexions des del cotxe
L'altre dia anava tranquilament amb el cotxe per davant de l'Estació de França amb la intenció d'anar cap a la Barceloneta.
Anava pel carril més a l'esquerra i a l'arribar a pla de palau vaig veure que no podia girar a l'esquerra i que hauria de tirar a la rotonda cap de Colón. Cap problema, anava la mar de bé de temps.
De cop, un audi comença a cambiar de carril desde la meva dreta i passa tan a prop que he de frenar en sec per no tenir un fregament. Jo, entenc que lógicament, li donc un cop de claxón pq potser no m'ha vist. Però aquí comença lo fort, accelerem el dos progresivament i de cop es para en sec!!! Jo torno a frenar en sec quedant-me a pocs centimetres de tocar-lo. I el tiu treu la mà per la ventanilla i em dedica un bonic gest amb el dit del mig.
Jo em quedo alucinat. Seguim una estona i a l'arribar a la rotonda de colón li foto una pitada de despedida mentres ell repeteix el gest.
Em cago en ell i en la seva familia que poca culpa té. Era un home de 50 i llargs amb un bon cotxe. Pero penso ..." i si no arribo a frenar?" . Ell, frenant en sec m'ha provocat amb una maniobra molt agresiva, pero donem per fet que jo no reacciono i l'encalço per darrera per aquesta provocació. Això m'hagués suposat que mhauria de pagar una reparació...però ell que hagués esperat que jo fés una vegada tinguessim l'accident?? Jo no soc agressiu però no m'imagino baixant del cotxe i dient-li "Bon dia! Perdoni per haver-l'hi donat per darrera. Fem un parte?"
La veritat és que va anar de poc. Ho parlava amb els amics i crec que la majoria ens guiem per les nostres reaccions conforme el que l'altre persona ens transmet.
Per exemple, si ell canvia de carril, li toco el claxón i ell em fa el gest de la mà pero ensenyant tots els dits i no un :s'ha acabat, disculpat, ensurt i no pasa res. No hi hauria ni entrada al blog.
Però el fet que ell a sobre de que s'ha equivocat, em provoqui i m'ataqui gestualment i buscant un accident, és una prova més de la imbecibilitat humana i sobre tot quan un agafa el cotxe.
Suposo que desde el cotxe la gent és molt valenta. Ja m'agradaria veure'l a paisos com Brasil, on la gent no utilitza mai el claxón perquè no saps si l'altre conductor va armat, o al nord de Mèxic, on les mafies "juguen" a provocar a l'altre conductor per tal de que es reboti i apallisar-lo.
En fi, que m'he emprenyat.
Anava pel carril més a l'esquerra i a l'arribar a pla de palau vaig veure que no podia girar a l'esquerra i que hauria de tirar a la rotonda cap de Colón. Cap problema, anava la mar de bé de temps.
De cop, un audi comença a cambiar de carril desde la meva dreta i passa tan a prop que he de frenar en sec per no tenir un fregament. Jo, entenc que lógicament, li donc un cop de claxón pq potser no m'ha vist. Però aquí comença lo fort, accelerem el dos progresivament i de cop es para en sec!!! Jo torno a frenar en sec quedant-me a pocs centimetres de tocar-lo. I el tiu treu la mà per la ventanilla i em dedica un bonic gest amb el dit del mig.
Jo em quedo alucinat. Seguim una estona i a l'arribar a la rotonda de colón li foto una pitada de despedida mentres ell repeteix el gest.
Em cago en ell i en la seva familia que poca culpa té. Era un home de 50 i llargs amb un bon cotxe. Pero penso ..." i si no arribo a frenar?" . Ell, frenant en sec m'ha provocat amb una maniobra molt agresiva, pero donem per fet que jo no reacciono i l'encalço per darrera per aquesta provocació. Això m'hagués suposat que mhauria de pagar una reparació...però ell que hagués esperat que jo fés una vegada tinguessim l'accident?? Jo no soc agressiu però no m'imagino baixant del cotxe i dient-li "Bon dia! Perdoni per haver-l'hi donat per darrera. Fem un parte?"
La veritat és que va anar de poc. Ho parlava amb els amics i crec que la majoria ens guiem per les nostres reaccions conforme el que l'altre persona ens transmet.
Per exemple, si ell canvia de carril, li toco el claxón i ell em fa el gest de la mà pero ensenyant tots els dits i no un :s'ha acabat, disculpat, ensurt i no pasa res. No hi hauria ni entrada al blog.
Però el fet que ell a sobre de que s'ha equivocat, em provoqui i m'ataqui gestualment i buscant un accident, és una prova més de la imbecibilitat humana i sobre tot quan un agafa el cotxe.
Suposo que desde el cotxe la gent és molt valenta. Ja m'agradaria veure'l a paisos com Brasil, on la gent no utilitza mai el claxón perquè no saps si l'altre conductor va armat, o al nord de Mèxic, on les mafies "juguen" a provocar a l'altre conductor per tal de que es reboti i apallisar-lo.
En fi, que m'he emprenyat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)