Traductor

dijous, 19 d’abril de 2012

KKursa del KKorte Inglés ( i 2ª part)

Doncs xino xano ens vam plantar a la porta de l'Estadi Olímpic. Crec que aquest és el major reclam de la cursa, tot i que per arribar-hi hagis de pasar la purga de la pujada. Però clar, l'estona que pases per l'estadi és emocionant pero un caos.
Aquest any la organització va tenir la bona idea de fer dos sortides de l'estadi per evitar les cues, pero clar, una de les sortides va suposar partir l'entrada aixi que va provocar un embús important. Això va fer que mentres esperavem quasi parats per entrar al nostre costat la gent sortia, lo qual va provocar que la I.P. comencés a "xocar" la mà a la gent que sortia de l'estadi d'una manera molt emocionada.
Hi ha que reconèixer que està molt bé quan surts a l'estadi i comences a mirar les grades i imagines el que deuria ser els jocs olímpics...sense dubte per la TV és veu molt més gran de lo que és.
Sortim de l'estadi sabent que ve una pujada forta pero que després d'això ja tot és baixada. Els hi he fet prometre a les noies que després del nou avituallament ho farem tot d'una tirada, doncs quedaran 3 kilometres.
Dit i fet. Avituallament, veiem un home que s'ha trencat la cella al xocar contra un fanal, i comencem a correr al costat del Museu Olímpic. Baixada pronunciadísima i espero trobar-me les cheerleaders de l'any passat...pero no estan! En el seu lloc hi ha una dona estesa a terra i seguint baixant ens trobem la ambulancia que la va a buscar.
Carrer Lleida a baix comencem a agafar bon ritme, pero lA.M. ja va cansada i decidim parar-nos una mica abans d'arribar a Floridablanca. Quan arribem comencem a trotar. Avancem a moltisima gent que ja va morta després de l'euforia de l'estadi.
Arribem a l'alçada de viladomat i veig un balcó en el que el fill d'una amiga meva mira la cursa i al seu costat el seu veï surt amb una bandera del Barça i la gent comença a cridar i cantar. Quan arribem a Borrell veig al Chaos, propietari del nostre bar del futbol, servint taules i poc a poc ens enfilem a la rda sant Pere.

L'A.M ja no pot més, i ens diu que tirem que ella es dedicarà a caminar una estona. Miro el crono i marca 1:20h i estem sobre el Km9. L'hi dic a la I.P que tirem, que la veig bé i queda poquet. Apreta les dents i anem cap a universitat. Poc abans la pancarta de 10 km i veig que portem 1:25h. Li dic que està molt bé, que no arribaria fora de control en una cursa i a sobre hem de sumar la pujada a Montjuich...Quan agafem Pelai ja va morta total.
A a 100 metres de l'arribada, el caos. La gent paradísima. Em veig venir que tardarem a entrar aixi que paro el crono 1:30:02, està prou bé! Donem la cursa per acabada i tardem 10 minuts!!! en fer aquests metres fins la línea d'arribada. A la A.M li ha donat temps d'agafar-nos i entrem els 3 amb els braços enlaire. Hem conseguit l'objectiu, doncs elles van fer 1:40 l'any anterior.

Així que tranquilament ens anem a trobar on hem quedat amb els amics i, tots d'acord amb el caos, ens anem a fotre un bocata. Un esmorçar més que merescut. Després, això no acaba aquí, vam anar caminant desde Passeig de Gracia fins a casa, pasada la Sagrada Familia...esport fins el final!

La meva conclusió és que crec que l'any que ve o m'apunto amb el xip o no m'apunto a aquesta cursa. És una cursa massa masificada en la que no es pot ni correr. A més, sempre he pensat que algú que no fa esport mai s'apunti a pujar montjuic és mortal.

Senyor Corte Inglès, li proposo que per l'any que ve fagi tres sortides : La gent amb xip, la gent que vol correr i després la gent que vol caminar. Evitariem bastantes trompades, perquè trobar-te 4 senyores marias agafades de la mà amb la seva moxileta, molt de cursa no és sino més bé de "Caminata Popular".

1 comentari:

  1. L'any vinent m'hi apunto jo si soc capaç de perdre 10 kilos fins llavors.

    ResponElimina